 |
per LAIA ALTARRIBA I PIGUILLEM
Si passeges per les serres de Pàndols i Cavalls no és difícil topar amb les restes d'un soldat republicà, amb trinxeres o amb restes d'explosius. És l'escenari on al llarg de 115 dies es van enfrontar republicans i franquistes en la batalla més crucial de la Guerra Civil que va canviar per sempre el futur nostre país. Des de fa uns anys, el Consorci Memorial del Espais de la Batalla de l'Ebre (COMEBE), està musealitzant l'àrea per convertir-la en un espai per al turisme històric. El professor d'història de la URV Josep Sánchez Cervelló ens acompanya pels escenaris i la memòria d'aquella batalla.
“Jo sóc una excepció a l'Ebre, perquè a la majoria de famílies hi va haver un gran silenci sobre la guerra, però a casa sempre van parlar-me'n. El meu pare havia estat al front del Segre durant la guerra, i sempre me'n va parlar. A més, jo sóc d'una família de cordellers de Flix, gent que feia corda pels llaguts que anaven pel riu. Era tradició que les grans cordes per sirgar o per lligar els pals de les veles es fessin entre diverses persones. Així que el cordeller deixava les cordes mig fetes i quan la gent sortia de treballar l'ajudaven a acabar-les de trensar. La meva família i els seus amics eren d'esquerres, i quan es reunien a casa per trensar, feien la xerradeta i el porró de vi, i parlaven de la batalla. Així que jo vaig saber sempre que érem d'esquerres, i què era la batalla de l'Ebre”. Aquest és l'ambient on va créixer Josep Sánchez Cervelló, l'actual director del Centre de Documentació de la Batalla de l'Ebre (impulsat pel COMEBE), que ha estat creat aquest 2008 per generar reflexió a l'entorn del que va ser i què va suposar aquella batalla crucial que va acabar el novembre de fa just 70 anys.
La guerra i les seves conseqüències en Sánchez Cervelló no només les va conèixer a casa: els rastres de la batalla eren presents arreu del territori i en la vida de la gent: “A tots els pobles hi havia gent que li faltava un braç, o una mà; els anomenaven 'metralleros'. Eren els que feien explotar els projectils per quedar-se amb el metall i poder-lo vendre. I encara queda gent ferida, amputada, que els falta un braç o una cama. Hi ha un munt d'artificiers improvisats en aquestes terres. Encara avui hi ha gent que té pólvora, que té museus a casa amb munició, armes, projectils”. Alguns d'aquests museus improvisats d'antics 'metralleros' encara es poden visitar: a Corbera d'Ebre, explica el director del Centre de Documentació, n'hi ha un que hi té peces extraordinàries.
La feina de 'metrallero' ha suposat un degoteig de víctimes que mantenen viva la memòria de la guerra en la població: només fa dos anys un col·leccionista de Gandesa va morir al seu mas mentre desmuntava una bomba. La proliferació de 'metralleros' l'explica un territori que queda absolutament trinxat després de la guerra: “Els pobles són bombardejats sistemàticament per l'aviació franquista en tot el perímetre de la Batalla de l'Ebre, així que les localitats són pràcticament destrossades, especialment Corbera d'Ebre, que queda absolutament arrasada. També a Móra la situació és terrible: un 60% de cases destruïdes, xifra similar a Flix, a Ascó o a Benissanet. A més de destruïdes, el que queda de les cases durant la batalla és saquejat. Per tant, quan s'acaba l'enfrontament i la gent torna als pobles no hi té res, i l'aigua corrent ha desaparegut, la gent fa les necessitats al camp o en qualsevol lloc. És un desastre. La situació després de la guerra és de tanta pobresa que la gent ha d'utilitzar el que ha quedat escampat al territori: la metralla dels projectils per vendre-la, o les cartutxeres per fer sandàlies”.
L'herència d'una memòria traumàtica
 |
 |
|
|
Però més enllà de la destrossa del territori, també queda la memòria conflictiva per tot el que hi va succeir. Sánchez Cervelló posa Vilalba dels Arcs com a exemple: “Allà la guerra civil va ser molt traumàtica, perquè l'alcalde, que era de la Falange, es va unir a la sublevació contra la República, i va fer detenir la gent de les esquerres. Aleshores milicians del Baix Aragó i de la Ribera d'Ebre van anar-hi a recuperar el poble, i es va produir un tiroteig. Els primers que van tirotejar els que venien van ser el capellà del poble i l'alcalde, i van matar diversa gent. Quan els d'esquerres van restituir la llibertat, en van executar alguns. Tot això ja va crear un drama brutal al poble. En acabar la guerra, el 99% de la gent del comitè havia marxat a l'exili. Per tant, els suposats responsables del que havia passat el 1936 no hi eren, tot i que els responsables en realitat eren els mateixos franquistes, perquè en sublevar-se són ells els que trenquen el vidre, i una vegada trencat costa bastant de refer el vidre. Per tant, els membres del comitè no hi són perquè s'han exiliat. Tot i això, els tribunals militars van afusellar 13 persones, i a més, alguna gent del poble va treure de casa 14 persones més que eren d'esquerres i els van matar a cops”. De tot això, a Vilalba, encara no se'n pot parlar obertament.
Amb la victòria franquista, continua el director del Centre, els més pobres van emigrar com van poder, perquè als pobles va quedar un odi brutal: “Nosaltres sabíem que érem d'esquerres perquè algú t'ho recordava sempre, el clima era terrible”. En marxar molta de la gent més pobra i d'esquerres, queden els sectors més conservadors, que eren gent que, a més de tenir el suport dels vencedors, tenia propietats suficients per viure de la terra, almenys durant un temps. A més, com que han estat unes terres marginals econòmicament, no hi ha hagut barreja amb persones vingudes d'altres llocs i amb altres idees. “Tot el que va succeir s'ha anat coent a poc a poc i no ha acabat de passar del tot aquell odi”.
Visitar el camp de batalla
A tota aquella zona que va patir la batalla de l'Ebre s'estan construint centres d'interpretació, que són petits museus centrats en mostrat aspectes concrets de l'enfrontament bèl·lic. Un itinerari guiat permet visitar els que ja existeixen i, en el futur, els vincularà amb els que estan en procés. El centre recomanat com a inici de l'itinerari per qui vulgui visitar aquell escenari històric és el de Cobera d'Ebre, que explica el desenvolupament dels 115 dies de la batalla. A més, a Corbera també es pot visitar el poble vell, que s'ha conservat tal com va quedar destruït després de la guerra. Des d'aquí, hi ha un servei de guies que acompanyen els visitants a conèixer altres escenaris. També hi ha centres d'interpretació a Pinell de Brai, centrat en la propaganda al Front; un altre que d'aquí a poc obrirà a la Fatarella sobre els combatents estrangers (tant les brigades internacionals com els que estaven amb els franquistes), i a Vilalba dels Arcs n'han construït un dedicat al terç de Montserrat, una unitat de carlistes catalans que es van unir a l'exèrcit franquista.
A més, Camposines acull una ossera, és a dir, un espai per recollir els ossos que encara hi ha escampats per les serres i camps. I és que en acabar l'enfrontament armat, els franquistes van recuperar els cadàvers dels seus soldats, però els republicans no van tenir temps de fer-ho perquè les ofensives eren constants i havien de recular permanentment. Així que van quedar molts cossos en camps, camins i altres racons. Els pagesos mateixos n'enterraran molts, sobretot els que trobin enmig dels camps de conreu. Encara avui en dia, hi ha pagesos que saben indicar a quin racó de la seva finca hi ha dos o tres soldats enterrats. Però els cossos que van quedar lluny de les poblacions, els camins i els camps ningú els va enterrar, així que és fàcil topar amb algun crani o qualsevol altre os en caminar per aquells escenaris de batalla. L'itinerari recomanat per fer la visita dels escenaris de la guerra, també condueix a les serres de Pàndols i Cavalls, on encara hi ha trinxeres i refugis que van fer els soldats per protegir-se.
Què fer del llegat franquista
Al territori que va ser testimoni de 115 dies de guerra també hi havia monuments que durant 40 anys el franquisme va alçar als seus herois i personatges de referència. Però els darrers anys moltes d'aquestes plaques i estàtues s'han anat traient, i en alguns casos s'han destruït del tot. Cervelló no comparteix aquesta voluntat d'eliminar tot rastre visible dels vencedors de la guerra: “Jo crec que els monuments franquistes s'han de deixar perquè sinó d'aquí a 200 anys es pensaran que els republicans van guanyar la batalla. Això és molt complex de fer, però penso que de monument no se n'ha de destruir cap. S'han de conservar, potser amb una inscripció explicant què són, o per exemple col·locant-los al cementiri, però no sóc partidari que es trenquin”.
La musealització del territori que s'ha començat a fer els darrers anys, Sánchez Cervelló considera que és imprescindible que es faci implicant la gent del territori. Però no és fàcil, reconeix: “És un procés lent si es vol fer bé. Hem de tenir en compte que molta gent no se sent identificada amb els valors que ha de tenir això, però no podem satisfer-los i explicar que la guerra la va guanyar Franco perquè era l'encarnació de la divinitat; s'ha de dir el que va passar: que els que tenien raó van perdre la guerra, que era un govern legal”. I com fer-ho, doncs, per implicar-los? “Doncs mostrant-los que el turisme històric ajudarà al desenvolupament turístic del territori. Perquè a l'Ebre encara estem destinats a emigrar permanentment, la gent jove sap que quan vol treballar ha de marxar, perquè no hi ha feina. Així que el turisme en escenaris històrics, que arreu està en auge, és una oportunitat”.
“Jo tinc el compromís des de la direcció del Centre de fer tot el que puga pel territori”, conclou aquest fill dels darrers cordellers de Flix. I afegeix: “No es pot estimar la pàtria gran si no estimes la petita”. El que espera és que arribi el finançament per fer-ho possible.
|
AFEGEIX UN COMENTARI
|
|
