Tot el territori > Atles virtual > Fàbriques i industrialització

 Des de finals del segle XIX fins  els anys 60, va circular un tren de via estreta entre Girona i Sant Feliu de Guíxols.
La línia es va construir per al transport de suro, que era la indústria més important de la comarca, i per enllaçar la ciutat de Girona amb el port de Sant Feliu.
Com a transport de viatgers, no va poder ser competitiva amb l'arribada massiva dels automòbils, ja que per fer els 39 km de recorregut, trigava quasi dues hores.
Actualment la línia ha estat aprofitada com a via verda per a ciclistes i caminants, i una de les locomotores s'exposa com a  monument al Passeig Marítim de Sant Feliu.

 

El túnel de Montgat fou el primer túnel ferroviari construït a casa nostra. L'any 1848 s'inaugurava la primera línia fèrria del país i de la Península entre les ciutats de Barcelona i Mataró. El mataroní Miquel Biada va ser-ne l'impulsor i va posar el projecte a mans de l’enginyer britànic i membre de la Càmara dels Comuns J. Locke, que ja havia treballat en el traçat d'altres línies fèrries en el seu país. Es va crear la "Gran Compañia Española del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró y viceversa" per a la construcció de la línia.

 

El traçat Mataró-Barcelona no suposava grans dificultats per als enginyers de l'obra llevat del turó de Montgat, un petit penya-segat davant del mar. Locke, director de la construcció, va decidir que allà construirien un túnel.

 

Pel túnel encara hi passen tren. Aleshores tenia unes mesures considerables: 136,9 m. de llarg, 7,8 m. d'ample i 52,5 m2 de secció. A més, anava revestit de rajola per evitar filtracions.

Es va acabar el 12 de maig del 1848. En total, va costar 62.500 duros i 13 rals de l’època. La construcció va significar un precedent per a les infrastructures d'aquest tipus i va convertir-se en un símbol de la primera línia fèrria, passant-se a anomenar popularment "La Foradada”.

Fa cent anys, al Berguedà teníem tren. Ara no. Coses del progrés. El 1885, el tren arribà a Puig-reig. El 1887 a Cal Rosal. I pocs anys més tard, el ferrocarril entrava a l’Alt Berguedà: el 1903, fins a les mines de Fígols i, un any després, Guardiola de Berguedà ja disposava d’estació pròpia.

 

L’expansió ferroviària, però, no s’aturà a Guardiola: el 1914, la Pobla de Lillet va rebre l’arribada del primer tren de la seva història i el 1923 s’inaugurà el tram de ferrocarril que enllaçava La Pobla amb la fàbrica del Clot del Moro.

 

En aquest ambient de creixement ferroviari, i abans que arribés la crisi econòmica posterior al crac del 29, la premsa berguedana parlava de seguir expandint les vies berguedanes.

 

El 1927, per exemple, La Comarca Bergadana es feia ressò d’un rumor que feia referència a una possible nova línia ferroviària: Súria-Cardona-Solsona-Berga.

 

L’any següent, el 1928, els rumors ferroviaris enfocaren un altre projecte: la possible construcció d’un funicular entre Berga i el santuari de Queralt. En aquells moments s’estava construint el funicular de Núria i els berguedans no volien ser menys que els amics de Ribes de Freser i Queralbs.

 

Uns quants anys més tard, en ple Franquisme, semblava que el Berguedà veuria néixer un projecte encara més ambiciós (i estrambòtic) que el funicular de Queralt: el mes d’octubre de l’any 1950, el setmanari Berga publicà que el Ministerio de Obras Públicas havia aprovat la construcció d’un funicular (aeri) que havia d’unir Berga i els Rasos de Peguera, passant per Queralt i Corbera.

 

Segons aquest setmanari, la societat Transportes y Urbanizaciones Pirenaicas S.A. va rebre la concessió de l’execució i gestió d’aquest funicular per a un període de 99 anys. Potser un dia d’aquests saltarà la sorpresa i el faran. Tenen temps fins el 2049.

 

Tornant al passat, hem de dir que, a partir dels anys 60, l’eufòria ferroviària va decaure. Les vies i els trens començaren a fer marxa enrere: el 1963 quedà clausurada la línia de ferrocarril que unia Guardiola i La Pobla; l’any 1972 deixà de funcionar el tram ferroviari Guardiola-Cal Rosal i el 30 de juny del 1973 el carrilet va desaparèixer de la vida quotidiana berguedana. Aquell dia, féu l’últim viatge el tren que comunicava Cal Rosal i Sallent, passant per Gironella, Puig-reig i diferents colònies del Baix Berguedà. És el de la imatge.

 

No conec el tema a fons, però per entendre aquest trist final -i la nostra lamentable realitat: som una comarca sense tren- em sembla que hem de tenir en compte tres motius bàsics: la construcció del pantà de La Baells (el tren passava pel fons de les actuals aigües); l’estat de decadència i envelliment que mostrava el carrilet en els seus últims anys i, per últim, la sensació -ben present i real en els anys 60 i 70- que el futur passava per les carreteres, els cotxes i les motos.

 

Les tres xemeneies de FECSA dibuixen amb tres grans torres d'acer i formigó la fisonomia del litoral barceloní. Es tracata de tres conjunts idèntics de caldera-xemeneia que sorgeixen de la remodelació de la central tèrmica construïda per Energía Eléctrica de Cataluña a partir de l'any 1912. El 1973 es va posar en marxa el Grup I. La segona el 1974. I la tercera el 1976. Actualment ocupa una superfície de 65.000 metres quadrats i són, amb 200 m, la segona construcció més alta de la metròpoli de Barcelona, després de la torre de Collserola.

 

Progressivament, les torres s'han incorporat a l'imaginari del llevant metropolità. Manel Ribas Piera parla d'elles com de tres "estructures de ciment racionals, molt aplomades, més interessants que certa arquitectura moderna que tant s'aprecia avui". El geògraf Joan Roca ha escrit: "Les tres xemeneies de Sant Adrià són, en efecte, el campanar del llevant metropolità, com les seves modestres predecessores de la central de Mata ho han estat del Paral.lel."

 

Després d'un llarg debat entorn la seva demolició, el 2.008 hi hagué una consulta ciutadana en la qual 2.135 persones votaren a favor de la conservació i 406 en contra.

 

PD: pujant el punt pel mapa he vist que l'ombra de les tres torres es dibuixa perfectament!

El Vapor Buxeda Vell figura en el patrimoni industrial com una de les fàbriques llaneres més importants en el desenvolupament del tèxtil a Catalunya. Es va construir entre els anys 1852 i 1854, per iniciativa dels germans Miquel i Domènec Buxeda. El vapor aglutinava tot el procés productiu llaner: des de l'entrada de llana a la fàbrica fins que en sortien els teixits acabats. La fàbrica Buxeda va ser el primer establiment industrial de Sabadell amb enllumenat elèctric autoproduït per la seva màquina de vapor.

Actualment, el Vapor Buxeda Vell és la seu del Museu de la Indústria Tèxtil Llanera. Conserva la sala de màquines, on hi ha la màquina de vapor semifixa Wolf (1908), el gran símbol de la revolució industrial catalana. També són interessants l’habitatge de l’encarregat i la pròpia sala de la màquina de vapor dissenyada per Francesc Izard al 1905.