Tot el territori > Atles virtual > Mites i llegendes

 Un dia no determinat de l'any 1010, en l'església parroquial de Santa Maria d'Ivorra (la Segarra), situada a l'indret on més tard es construiria l'actual santuari, deia missa el rector Mn. Bernat Oliver. Després de la consagració, el mossèn va dubtar de la presència eucarística de Jesucrits en les espècies del pa i del vi. Aquell dubte provocà que el calze es convertís en una font d'on rajava sang que tacà els corporals de l'altar i el terra. Unes dones que filaven prop de l'església recolliren la sang amb les estopes procedents dels seus filats.

Avisat Sant Ermengol, bisbe d'Urgell, que es torbava a Guissona, reconegué el fet com a miraculós i prenent el calze i una mostra dels corporals tacats de sang, se'ls endugué a Roma en un dels viatges que hi realitzà. Un cop reconegut i examinat el fet, el Papa va signar una Bulla certificant el miracle i concedint privilegis per a la confraria que el mateix bisbe Ermengol va fundar.

El fet del Sant Dubte s'ha d'emmarcar dins el context de l'època, en plena reconquesta i reconstrucció i cohesió del país, així com en un marc més ampli, caracteritzat per les doctrines de Berengari, arxidiaca d'Angers, que l'any 1004 va començar a estendre l'heretgia de negar la presència real de Crist en l'Eucaristia.

Aquest any es celebra el mil·lenari del Sant Dubte d'Ivorra, per aquest motiu el santuari està obert cada dia matí i tarda del mes de juny al 8 de setembre

Font: Sant Dubte d'Ivorra

 

Sa Cova d’en Xoroi es troba a Cala'n Porter (Alaior), al sud de Menorca, es una cova inmensa i profunda que esta enclavada dins un penya segat. No es massa normal per la seva situació geogràfica i això la fa molt misteriosa. Durant segles a estat un molt bon refugi pirata, de delincuents o contrabandistes. Actualment de dia es un bar i de nits una discoteca, on cada estiu hi arriven els millors Dj del moment.

 

Encara que sigui un paratge espectacular per tots els menorquins i menorquines la cova d’en Xoroi sempre ha estat un lloc mistic, estrany o curios i això la fet el bressol d’una emotiva llegenda, la llegenda d’en Xoroi:

 

Conten que fa molts de segles, no es sap com, va arribar a Menorca un un home de religió musulmana. Aquest, per sobreviure es va dedicar a robar als pagesos de la zona i va deicidir viure a sa cova, ja que era un bon amagatall perque ningú el trobàs.

 

Xoroi era molt bon lladre i en poc temps es va guanyar una gran fama com a delincuent pels "llocs" de Menorca. Va arribar un moment que tots els pagesos el buscaven per matar-lo. Un dia el bandoler va anar a robar a un lloc, alla va poder veure una al·loteta bellisima de la qual rápidament es va enamorar. Xoroi estigué molts de dies pensant amb ella, fins que es decidí a raptar-la i portar-la a la seva cova. Al dia seguent el bandoler raptà a la joveneta i se la emportà a la cova. Alla visqueren una gran història d’amor durant molts d'anys. Un any, arribà el fred hivern, i excepcionalment va nevar a l’illa. Xoroi i la jove, necessitaven menjar, aixi que Xoroi va anar a robar menjar per poder sobreviure. Arribà a un lloc i robà queviures, després fugí rapidament, sense que ningú el vegés, però poques hores después el pagés del lloc va veure que li havien robat i curiosament va veure les petjades a la neu del lladre. Rapidament el pages avisà a tota la gent de que havien trobat la cova del famós bandoler. Tots els pagesos foren a la cova, per tal de agafar-lo i matar-lo. Els pagesos emprenyats arribaren a la cova amagada per matar-lo però Xoroi va estimar-se mes suicidar-se i tirar-se pel penyal abans de ser agafat, seguint-lo el fill major. El mar que l’havia portat, es va tancar sobre ells, guardant el misteri de la seva vida. Desconsolats, la dona i els altres dos fills van ser traslladata a Alaoir on encara viuen els seus descendents.

 

Una altra versió de la mateixa llegenda hi afegeix un final més tràgic: conta que després de Xoroi la noieta, enamorada, pensà que sense el bandoler es moriria de tristesa i decidí tirar-se ella també per amor. Des de llavors diuen que totes les nits, desde la cova al mar, es poden sentir els crits de la jove com rompen amb les ones a les roques del penya-segat.

Conten que un dia, Carlemany va pujar al cim del campanar romànic de la Catedral de Girona (Torre de Carlemany) per a contemplar la ciutat i des d'allí li va caure l'espasa al centre del claustre que estava nevat, encara que els seus soldats van estar buscant-la, no la van trobar, ja que amb la força de la caiguda s'havia clavat a terra. Conten que encara segueix enfonsant-se fins que arribi al centre de la Terra i la parteixi en dues, que serà quan sigui la fi del món.

L'anomenada "torre de Carlemany" és un dels dos campanars de l'antiga catedral romànica del segle XI, que ha perviscut com contrafort de la façana nord. Avui sabem amb certesa que Carlemany mai no va ser a Girona, encara que es conten múltiples històries sobre ell. Fins i tot, el bisbe Arnau Montredó, l'any 1345 va impulsar la veneració a la capella dels Sants Màrtirs d’una imatge dita de Sant Carlemany, quan a la realitat representava al rei Pere el Cerimoniós, i va arribar a aconseguir una gran devoció popular.