Tot el territori > Atles virtual > Indrets literaris
|
AFEGEIX UN NOU PUNT D'INTERÈS
|
 |
Aquí s’acaba el món, o tal vegada
comença, i el llenguatge de les pedres
és un recer misteriós i lúcid
per repensar la vida i estimar-la.
Aquí s’atura el temps i només resta
l’interrogant del mar, la desmesura
que empetiteix el gest, o bé l’exalta.
Llum i més llum en una orgia d’ecos,
mar i més mar per esculpir a les roques
rostres, senyals, enigmes i preguntes,
sempre distants i sempre comprensibles.
L’u i el divers s’esbalcen i es confonen
pels farallons dels anys, mentre una noia
de pits nus i de cuixes, esveltíssimes
vinguda no sé d’on, s’apropa, lenta,
brandant amb la mà estesa algun missatge.
El sergent Gómez tenia ulls d'ayatollah. Va encendre parsimoniosament el cigarret i va fer un parell de pipades. Se'm quedà mirant i insinuà el gest d'acostar-me la punta roent a una de les galtes. No vaig poder evitar de posar-me tibat i de fer un lleuger moviment amb el coll, ja que l'esquena trobava l'obstacle del respatller de la cadira on m'havia assegut.
Això, tot i que ara pot semblar més propi d'un guió de vídeoclip, no és sinó el principi d'una tarda, la d'un quatre de gener, que havia d'acabar barrejant-me en l'assassinat que no gaire més tard de mitjanit es descobriria al Santuari de Bellvitge. El mateix que posteriorment m'involucraria en l'allau de proves fiscals que s'havien de girar indefensables contra el caporal Alsina a la vegada que, de rebot, s'haurien pogut girar també, com un bumerang, contra mi mateix.
El gest del sergent Gómez amb la punta del seu cigarret es repetí i vaig sentir una lleu cremor a la galta dreta. Em va fer un salt el cor i se m'escapà un «oi!» ofegat.
-Retiri el llum, Bofill! -va ordenar el seu ajudant.
En Gil Foix no anava errat: la febre d'or, apoderada d'Europa, creixia a Barcelona més i més. Tots els diners arreconats eixien dels amagatalls on la prudència els havia tingut presoners, i com deia l'Eladi, rodolaven esbojarrats de mà en mà.
Una volta havia sonat el clarí que desvetlla la cobdícia dels humils i obre, de tant en tant, aqueixes grans croades per a la conquesta del vedell d'or, en recerca del qual tants deixen la pell. Ningú es recordava del daltabaix de les caixes.
Narcís Oller. La Febre d'Or, 1928. Publicada per Gustau Gili.
La història del canal [d’Urgell] és molt curiosa. Se'n començà a parlar a l'època de Carles I d'Espanya i V d'Alemanya -tal com ho senten-, i se'n continuà parlant durant els regnats de Felip II i de Ferran VI. Inspirat pels consells de la seva colla de manefles italians, Carles II donà ordres de fer alguns estudis que no tingueren avenir. Hem d'arribar al 1850 per a veure la constitució a Barcelona d'una empresa a la qual són concedit, per beneplàcit regi, els regadius de l'Urgell a base del projecte elaborat per l'enginyer Andrés i Puigdoller. Puigdoller era el propietari de Raïmat, la gran finca que comprà després el senyor Raventós. L'empresa de Puigdoller fracassà, i es constituí després, sempre amb capital de Barcelona, la societat Girona Hermanos y Clavé y Compañía, que fou el nucli bàsic de la que fou després Societat Anònima del Canal de Urgel, empresa que construí el canal, sota la direcció de l'intel•ligent arquitecte Domènec Cardenal. Fou una labor ingent que avui encara impressiona si tenim en compte que entre 1855 i 1860 hom disposava d'escassos mitjans tècnics. El Canal fou construït a base d'un conveni amb els futurs usuaris, anomenat Conveni de Madrid, pel qual la Companyia constructora tenia el dret de fer seva una novena part dels fruits de les terres regades pel canal.
Josep Pla a El Pla d’Urgell
