Tot el territori > Atles virtual > Pobles, ciutats i barris

 El poble de Montoliu de Segarra es troba enlairat a la carena de la serra que continua per ponent el tossal de la Guàrdia-lada. Els clos antic és format per un carrer llarg i un de curt que va a l'església, al qual s'entra per un portal. Del antic castell, que en altres temps dominava la població, en resten algunes parets.

 

L'església parroquial dedicada a Sant Salvador és de factura neoclàssica, ja que el primitiu edifici va ser molt perjudicat pels terratrèmols del 1427 i 1428. Prop del poble, vers ponent, s'alça una antiga torre de defensa, cilíndrica, des d'on s'albira la Baixa Segarra i l'Urgell. Una de les cases pairals més antigues és cal Vilar.

El lloc és esmentat ja en la donació del castell de l'Ametlla, com un  dels seus límits, i el 1079 s'esmenta el castell, que va ser del domini de Guillem Miró, el qual el 1112 el vengué a Guillem Dalmau i la seva muller Solestenda; formava part del comtat de Manresa i del bisbat de Vic. Passa a la família Cervera que el concedí al monestir de Santes Creus, que adquirí el domini civil total (no el criminal) per la compra de diversos drets de castlania d'altres nobles i el conservà fins a la fi de l'Antic Règim.

 

 

 

 

La vila de Torà. es troba a l’esquerra de la riera de Llanera, poc abans de la confluència amb la de Cellers i el Llobregós.

 

El nucli antic de la població mostra un clos semicircular, amb algunes obertures, i un vell portal vers migdia. És centrat en l'església de Sant Gil, a la qual menen carrerons, amb arcs, trossos coberts i cases ben restaurades. El poble nou s’ha estès per migdia. El primer eixample del poble forma una gran plaça allargada o passeig amb un tros porticat i un altre portal. Es començà a edificar al segle XVI, en iniciar-se el segon augment de població, i en aquest sector cal destacar la creu de pedra lligada a la llegenda de sant Ramon Nonat, ja que hom relata que la mula que portava el cos de sant Ramon des del castell de Cardona a Sant Ramon de Portell va fer aquí dos volts i va caure a terra, si bé reprengué el camí amb les despulles del sant. Vers la carretera de Ponts, s’estén la zona de carrers moderns, més amples.

 

L’església parroquial de Sant Gil de Torà conserva l’orientació i alguns murs de l’època romànica, si bé es va refer en època gòtica avançada, com indica la seva volta, de gòtic florit. Les naus laterals són neoclàssiques, i a l’exterior de l’església es veu una portalada tapiada de grans dovelles. La portalada lateral, que ara s’utilitza com a principal, és de gust plateresc. L’església de Sant Gil és esmentada des del 1100.

 

En l’època d’esplendor del segle XVI s’erigí a Torà un hospital de pobres, amb una capella dedicada als Sants Metges, que té en una llinda la data del 1589. Aquesta capella i l’edifici construït al costat amb portal de grans dovelles i finestrals platerescs, formen ara la casa de la vila. L’hospital, serví com a tal fins al segle XIX. El 1860 hi vingueren monges dominicanes de l'Anunciata, que es dedicaren a l’ensenyament. La capella encara té culte.

A la fi del segle XVII els franciscans, amb l’acord del consell de la vila, del bisbe de Solsona i de la duquessa de Cardona, decidiren de fundar un convent. Des del 1694 els frares habitaren a Can Cavallers mentre es feia el convent, en el qual es llegeixen les dates del 1697 i el 1747, que revelen els anys extrems de l’obra. L’església es rehabilità per a usos culturals, mentre que el convent restà en mans privades.

 

Quant als equipaments culturals de la vila destaca el Museu del Pa, situat al nucli antic; mostra un antic forn de pedra i col·leccions d'utensilis relacionats amb la fabricació del pa. Pel que fa a les festes populars, a Torà la festa major s'escau el primer cap de setmana de setembre, per Sant Gil. El primer diumenge de maig, se celebra també la festa del Roser, on es fa l'anomenat ball de priors i priores. Finalment, al mes de febrer i més concretament durant la setmana abans de carnaval té lloc la celebració anomenada festa de la Llordera, amb una desfilada de gegants on el Brut i la Bruta, prenen un gran protagonisme, juntament amb altres personatges (el Bonic, la Bonica i el Brau).

Vall de Roures, a la vora del Matarranya —que dóna nom a la comarca— dominada pel seu castell. És una població amb força pujades que s'ha expandit força per fora del seu antic clos de muralles, especialment fins l'altra banda del riu.
La foto va ser presa des de l'entrada del pont. AL front, una porta de la muralla ens condueix a la plaça de l'ajuntament, que és l'edifici que queda a la seva esquerra. Un edifici, per cert, que es va reproduir a Barcelona en motiu de les obres que es van fer a Montjuïc per l'exposició de 1929. Sota l'ajuntament es pot visitar l'antiga presó, o calabós, municipal. Des de la plaça, un seguit de carrerons estrets i escales, ens porten al castell, que havia quedat en estat ruïnós però que ha estat força reconstruït. A la seva part posterior, és digne de veure's un vàter de pedra que sobresurt de la paret llisa, com una petita habitació enganxada fora del castell, a deu metres de terra, amb un forat rodó, a la part inferior. S'assembla força a l'estructura que podem veure just sobre la pota de la muralla, la diferència és que pel forat no hi llençaven oli bullint sobre els atacants. O sí.
L'església del castell, gòtica i que veiem just a la seva dreta, té la peculiaritat de tenir un pont que la comunica amb l'edifici on vivien els nobles, el pont duu a un espai elevat que quedava totalment aïllat i fora de les mirades del poble que ocupava la nau principal.

Horta de Sant Joan és un municipi de la Terra Alta. Té una població aproximada de 1500 habitants i una superfície de 119,22 Km². La vila està situada dalt d'un turonet a 543 m d'altitud. La part sud del terme és molt accidentada, ja que està formada per l'extrem septentrional dels Ports de Tortosa - Beseit. El territori d'Horta de Sant Joan comprèn 4443 ha d'aquest massís muntanyós. El riu Algars és el seu límit occidental; el riu Canaletes drena el sector oriental, i el riu Estrets, el meridional.

El castell d'Horta és citat per primera vegada en un document com a lloc fronterer de les possessions del castell de Miravet. L'any 1165 el rei Alfons I el Cast li atorgà carta de població. Aquests territoris van estar en possessió dels Montcada fins l'any 1177, quan el rei Alfons I cedí la seva jurisdicció a l'ordre del Temple, que creà la Comanda d'Horta. Aquesta comprenia els termes actuals d'Arnes, Bot, Caseres, Prat de Comte i Horta de Sant Joan.

Foren els Templers qui impulsaren la redacció de les Consuetuds, compendi de dret legislatiu local. " El llibre dels Feits " fa constar que el rei Jaume I va estar al castell d'Horta diverses vegades. L'any 1317, fou suprimida l'ordre del Temple i els seus béns passaren a pertànyer als Hospitalers. L'any 1835, en plena Primera Guerra Carlina i en aquesta població, es produí un fort enfrontament entre liberals i carlins. El mateix general Cabrera s'hi refugià en diferents ocasions.

Horta va esdevenir universal a partir de les dues estades de Picasso en aquesta població. El pintor es va inspirar en els seus carrers, els paisatges i la seva gent per a crear les obres iniciadores del cubisme.

No deixeu de visitar: la plaça de l'esglèsia amb l'ajuntament renaixentista, la presó als baixos de l'edifici (actualment espai on es programen exposicions), i l'església de Sant Joan Baptista del s.XIII; el nucli antic de la població que conserva l'estructura medieval; el convent de la Mare de Déu dels Àngels (conegut popularment com convent de Sant Salvador, frare franciscà que hi va viure al segle XVI i fou canonitzat al 1938 amb el nom de Sant Salvador d´Horta), al peu de la muntanya de Santa Bàrbara, des d'on hem tirat la fotografia; el Centre Picasso a l'antic Hospital renaixentista; l'ecomuseu dels Ports; “lo parot” (popularment conegut com Lo Perot, olivera bimil•lenària declarada arbre monumental); i el Parc Natural dels Ports.

Situat prop del cim de les Muntanyes de Prades, es troba al bell mig d'un altiplà a 940 mts. d'altitud. El clima és una de les singularitats de la vila: l'alçària, les influències continentals i la mitigada influència de la benignitat mediterrània, determinen un clima sec, afavorit a més pel cercle de muntanyes que voregen l'altiplà on es troba la vila. I per tot això es pot ben dir que el clima, sense deixar de ser mediterrani, té una certa similitud amb l'atlàntic. La pluja troba la seva màxima intensitat a la primavera i a la tardor. A l'hivern, la temperatura és freda i la neu fa acte de presència cinc cops a l'any com a promig. L'estiu frescal fa de Prades un lloc idoni de benestança per als residents que contrasta agradosament amb les calors normals d'aquesta estació.

 

El poble també es conegut com la Vila Vermella per la pedra sorrenca de color rogenc que caracteritza gran part dels seus edificis. Antoni Rovira i Virgili la descrivia així:

“Dels estrats de pedra esmoladora que serveixen de solera a les edificacions i que són visibles pels voltants, n'han sortit els murs rogencs que donen a Prades un especial caràcter. Sota el sol fort i dins l'aire clar, Prades vermelleja com un foc de brases. Som ja davant la vila, i ens obsessiona la vermellor dels trossos de muralla, de l'absis i del campanar de l'església. Vila de Prades vermella...”

 

Entre els llocs que no us podeu perdre hi ha: la Plaça Major porxada, la font renaixentista, l’església de Santa Maria la Major  de gòtic primerenc, la creu de terme i porta d'entrada a la Vila o el conjunt del nucli antic emmurallat.

 

Al tercer cap de setmana de juliol s’hi celebra la mítica Festa del cava.