Tot el territori > Atles virtual > Miradors

Abans el sol no escalfi la terra, la boira tapa el cim de La Mussara.

La manca d'aigua va ser el cop definitiu al petit poble, de poques cases i un sol carrer. Només el campanar de l'església —relativament moderna— resta en peu.

Just davant del poble, el a tocar del cingle de les Airasses fa un salt vertiginós cap a la plana litoral

Quan la boira s'esvaeix, la vista abasta gairebé tot el Camp de Tarragona. Amb tota la seva grandiositat, però també plé d'autopistes, indústries i urbanitzacions fora de mida. De totes maneres, al fons, el mar ens torna, a la grandiositat de la natura salvatge.

Amb la boira, la Mussara és un refugi tranquil, com un jardí misteriós, on els antics camps de conreu són la gespa, els esbarzers els marges i quatre boixos solemnes, vigilen que ningú vingui a pertorbar la seva pau.
 

En un dels punts amb més vista panoràmica del nord del Principat, hi tobem el santuari de la Mare de Déu del Mont.

S'hi arriba per una petita carretera asfaltada que surt del poble de Beuda.
El seu origen va lligat al monestir benedictí de Sant Llorenç de Sous, actualment en runes, situat a la mateixa muntanya, uns 200 metres per sota del nivell del cim. Va ser la comunitatd’aquest monestir qui va edificar al segle XIV una església al capdamunt de la serra. A segles XVII i XVIII es féu l’hostatgeria, actualment reformada i en actiu.
L’estiu del 1884 en Jacint Verdaguer, a la recerca  de tranquil·litat per a escriure, va fer una estada d’un mes i mig allà dalt, i hi va trobar el mirador que cercava per contemplar el Canigó, mentre escrivia alguns fragments del poema del mateix nom i altres poesies.
Oh Mare de Déu del Mont,
¿Com tan alta en sou pujada,
en un trono de penyals
dalt al cim d’una muntanya?
L’habitació que va ocupar ha estat restaurada i es pot visitar.
Actualment cada juny, es celebra al santuari una diada verdagueriana.
Al nord, el Canigó, les Alberes, o l'embassament de Boadella; a l'est, el cap de Creus, el golf de Roses i les illes Medes; a l'oest, la vista arriba fins el Taga, sobre Ripoll; al sud, tota la plana de la Garrotxa amb Besalú, Castellfollit de la Roca i Olot, més al fons, Banyoles i el seu estany, les Gavarres, Rocacorba i al fons el Montseny.

Prop del mirador se situà el palau reial de Palamós. Abans d’aquest ja hi havia una  construcció fortificada. L’alçada del lloc, l’accés difícil i la visió sobre la badia en justifiquen la situació.

Actualment coneixem Forès com el Mirador de la Conca de Barberà, però antigament va ser un dels llocs més buscats, ja que  de tota la serralada del Tallat és la punta més esvelta i alhora fa de ratlla natural i divisòria de comarques i províncies.

En els inicis de la restauració cristiana, possessionar-se d’aquesta punta fou sempre la gran cobejança dels comptes de Barcelona, conqueridors de la nostra terra. Cada vegada que la host catalana avançava pels territoris de la Catalunya Nova i podia veure alguna sima de muntanya, fitava la mirada a occident per si podia abastar aquest lloc altament estratègic.
 
La història reflexa el que avui hom pot admirar des del Mirador. La seva privilegiada elevació fa de Forès el mirador natural de la Conca, amb una esplèndida vista de tota la comarca i de bona part de la veïna, la Segarra. La serra de Montserrat sembla a tocar i, si el dia és clar i l'hora de matinada, hom pot admirar el Montseny i albirar el mar per l'estret del coll de Cabra. Situant-se a la part nord del poble, la visió de les terres de Lleida queda emmarcada pels Pirineus fins allí on allarga la

Té una gran vista cap als Rasos de Peguera, el Moixeró i la serra de Catllaràs, però és especialment esplèndida pel costat de Queralt i de la Riera de Metge. Als seus peus, també s'hi estén la gran taca blava de l'embassament de La Baells.