Tot el territori > Atles virtual > El Modernisme

Dissenyat per Josep Puig i Cadafalch, la ciutat de Mataró va ferne ofrena el 1893 en motiu de la consagració de la basílica restaurada. El 1936 va ser destruït. El Grup d'Història del Casal de Mataró, el 1997, en promogué la reproducció que avui podem veure a l'interior de la basílica.

 

Un dels interessos d'aquest museu, és precisament aquesta vista al exterior. La riera de Sant Domènech, ara està empedrada i és a nivell de les voreres. Abans, era més d'un metre més fonda, i de sorra. Quan plovia era d'allò més espectacular: just davant de la casa, s'ajuntaven les dues rieres més grans de Canet, la Gavarra, que ve per la dreta, i la d'en Buscarons, a l'esquerra. Ara, hi ha una conducció subterrània per les aigües pluvials. A l'esquerra es poden veure veure de gairell dues cases modernistes, ambdues obra de Domènech i Muntaner. La de més avall, ca la Bianga, ara és un restaurant. La més propera és l'Ateneu Catalanista. Fa 50 anys, era un edifici brut amb els esgrafiats quasi invisibles i tocant la teulada unes taques negres, com una pintada tatxada. I és que ho era. Modernament, l'edifici s'ha restaurat, els esgrafiats tornen a ser com els originals, però on hi havia el pegat de quitrà negre no s'hi veu el que hi havia escrit. Algú va creure que no era políticament correcte i amb l'excusa que no era al projecte oficial no es va reposar. Era una cita de Dante, que va escriure en italià i no pas en llatí com manava la tradició. Deia "Maleïts sian els qui menyspreen la seva llengua i lloen la dels altres"

Edifici de Gaietà Buigas d’estil modernista construït entre 1889-90. És el primer edifici de la vila on s’utilitzà el ferro. De maó vist, té una estructura simètrica, amb onze finestrals verticals que segueixen el perfil de la coberta. El portal d'entrada és d'arc escarser, tancat amb reixa, amb l'escut de la vila. El cos adossat a l'edifici és del 1935. Actualment és un espai cultural i centre d’exposicions.

No és una lluerna a la paret, com si fos una rosassa, ni una claraboia al sostre, encara que vol fer aquest efecte, és un dels llums que il·luminen el vestíbul de l'anomenat "Palau Nacional" de Montjuïc, actualment seu del Museu Nacional s'Art de Catalunya —MNAC—, a Barcelona.

Un edifici, que que havia de ser efímer, construït amb motiu de l'exposició universal que es va fer a Barcelona l'any 1929. Els materials en que es va bastir, estaven pensats per durar un parell d'anys; en particular, els fonaments només van aprofundir el necessari per suportar temporalment l'edifici, sense baixar a buscar la roca que hi ha sota les argiles en que es sustentava. Parlo en passat, perquè 50 anys més tard, l'edifici que n'havia de durar dos, encara s'aguantava, però estava en perill. Es va haver de consolidar in situ, un clar exemple, si no de construir la casa per la taulada, d'acabar-la pels fonaments.

L'any 1929, una certa reacció al modernisme cercava línies estètiques simplificades, sense renunciar al disseny i deixar de cercar l'equilibri en els colors. Aquest llum n'és un exemple. Més endavant, aquesta tendència a cercar un estil propi es va trencar, malgrat la moda del disseny, els catalans ja no tenim un estil propi en decoració, la continuïtat es va perdre definitivament l'any 1939.

 

És un celler modernista obra de l’arquitecte Cèsar Martinell, el qual fou deixeble d’Antoni Gaudí. Forma part de les anomenades catedrals del vi. Destaquen els arcs parabòlics que aguanten la coberta i la decoració ceràmica de la façana.