Tot el territori > Atles virtual > Indrets literaris

"Tornava amb l’escopeta i el gos dels prats de Comarruga on la caça és abundant. Era a mitjans d’octubre; la tarda fresquejava i els camps semblaven daurats, d’un to d’or vell. Els ocells, a voliors, s’aixecaven de les mates i eixien de la copa dels olivers, to piulant amb vius refilets. Arreu, fins on allargava la vista, s’alçaven tranquil.les les blanques fumeroles dels buics que omplien l’aire i espessien el cel de núvols d’encens amb sentor de timons i romanins cremats i altre bostram silvestre." Joan Santamaria a "L’Organista".

 

L’home de la mà cremada i la dona de les cames embenades haurien d’haver baixat aquí per agafar la línia vermella, que els deixa al costat de casa. Deu haver-hi una explicació plausible que justifiqui per què continuen més enllà. Potser han d’anar a veure uns parents, potser van a mirar botigues a la zona de Badal o al mercat de Collblanc. Potser és que simplement volen evitar el passadís que uneix les dues línies, massa llarg i enutjós, com la majoria de les correspondències del metro. A més a més, l’estació de Can Serra, a la línia 1, queda molt ensorrada i s’han de pujar moltes escales. Si la dona s’hi veu amb cor, s’estimen més continuar per la línia blava fins a Pubilla Cases o Can Vidalet i anar caminant xino-xano fins a casa.

 

Estan arrelats a Can Serra, però els va costar anys. Abans ja els havia costat desarrelar-se del poble, cadascú del seu.

El barri on vaig néixer també havia estat el barri de la meva perdició. Per aquests carrers vaig deambular en la meva joventut, immers en nits com aquesta en què els punks que es reunien als bars dels carrers del vell Poblenou buscaven brega en tuguris negres i acabaven la nit barallant-se amb les bosses d'escombraries.

"Iniciem les rutes de l'Alt Urgell a Organyà, la vila on l'historiador Miret i Sans descobrí a principis de segle uns papers que contenen els primers balbucejos de la nostra llengua. El formidable turó de Santa Fe, rematat pel punt blanc de l'ermita, ens observa des de qualsevol indret del poble o del terme en què ens trobem. Una pista que va a donar el tomb de Montanissell i en acabat s'enfila cap a la masia del Pitarell, ens porta fins a cinc minuts de la capella. Des d'aquí dalt, la santa màrtir d'Agen contempla a vista d'ocell tota la plana d'Organyà. Encara que no tingui gaires visites, no es troba mai sola; a tota hora se sent acompanyada pels seus tres germans que li fan tatus des del capdamunt de les serres veïnes: Carrànima pel cantó de Bóixols, Ponç i Pelaia cap a la vall de Perles. Conta la crònica popular que quan els botxins apedregaven santa Fe, ella enxampava al vol els rocs amb les seues mans, sense que li fessin cap mal, i després els deixava caure a terra. Li van tirar tantes pedres, que aquestes serres en van quedar ben sembrades i encara avui se'n poden plegar a cabassos. Són pedres arrodonides, en forma de panellet, amb els cinc ditets de la santa gravats al damunt. Abans a Organyà en deien pedres de santa Fe, ara tothom en diu fòssils." Pep Coll a "Viatge al Pirineu fantàstic".

"[A Berga]. L'ombra baixava per les teulades, s'enroscava en alguna xemeneia no visible des de Santa Maria de Queralt, i quallava en l'aire fred del matí. Preferia les mansardes obscures de sostre inclinat, i la fusta vella i eixarreïda dels aeris colomars. Al pas de l'ombra, les bestioles restaven aculades i a la recerca del racó més distant, amb un silenci aturat, ert. Cansadament, es desenroscava d'allà on fos i, en una finíssima estria de boira i de fum, volava, gairebé invisible, fins a l'observatori més adient. Llavors recomençava el girar entorn d'un eix corpori, amb una certa desgana i amb nervi fluix i derrotat. La ciutat s'arraïmava a sota, grisa i compacta, al voltant dels campanars de Santa Eulàlia i Sant Joan. Al defora de les línies fortificades, més enllà de la riera d'en Metge, ondulaven els camps llaurats, la vida lliure i camperola, els ocells perseguits per ratxes de tramuntana." Joan Perucho a "Les històries naturals".