Tot el territori > Atles virtual > Indrets literaris

I el Cànem, emparat per la caserna de la guàrdia civil, el carrer dels Gitanos amb els grans panys de paret de l'adoberia amb la buguenvíl.lea, i si saps escoltar encara t'agafarà de sorpresa el renill del cavall i trobaràs a terra les teves ombres torbadores... Sí, d'una manera o altra, tot això va unit a les nostres dues vides, fins la pistola que vaig aprendre a portar a la butxaca... De la placeta del general Prim al pas a nivell, si les comptes, no hi ha gaire més de sis passes.

 

Xavier Berenguel a Icària, Icària, 1974.

"Els maquis van assaltar l’Orxa pel temps que jo vaig tornar de l’exèrcit. Va ser un cas molt gros. L’Orxa és un poble que et trobes, pujant en el tren d’Alcoi, quan has passat els barrancs i els túnels que hi ha anant a la part de Cocentaina. El tren anava entrant i eixint, com una agulla cosint la muntanya, sempre per dalt del riu o per dins dels túnels. Ve un moment que arribes al pla: la primera estació és l’Orxa. Veus el castell a la dreta, dalt de tot, i el poble a l’esquerra, enclotat. És un poble menut, entre muntanyes, apartat. Estàvem cansats de passar per allí tothora quan anàvem a l’estraperlo. Pujàvem dalt del tren, amb bicicleta i tot, baixàvem més avant de l’Orxa, a Muro, i des d’allí en bicicleta rodàvem tots els poblets buscant oli. Omplíem el cuiro i tornàvem al tren i cap a casa." Víctor Labrado a "Quan anàvem a l’estraperlo".

"Per aquest trencall vorejat al llarg del seu curs per plantacions de fruiters, granges de bestiar i magatzems agrícoles coberts d’uralita, a més d’alguna casa de paès amb el seu antic safareig reconvertit en modesta piscina per als lleures ciutadans del cap de setmana d’un veïnat que conserva encara unes fortes arrels agràries, han circulat en diversos moments de mitja tarda del dissabte 12 de febrer de l’any 2000 tres turismes conduïts per tres persones soles, dos homes i una dona. La tarda és alegre i lluminosa. Fa un solet prim que no aconsegueix d’atenuar totalment la fredor ambiental però que s’agraeix després d’un hivern particularment glacial, dominat per les boires característiques d’aquesta plana, que per sort ja fa una dotzena de dies que són absents i ningú no les enyora." Vidal Vidal a "Esperaré el dia i la nit".

"La boira! Va caient, espessa, grisa, negra; abriga la plana tardoral i adormida en la nit. La boira protectora guarda la ciutat estesa al cor del Pla, mentre que els pobles de les rodalies, més elevats de nivell, veuen lluir els estels i un començ de lluna. Però la boira, amb les seves flonjors humides, preserva la ciutat d’influències estranyes, perquè vegeti entre els seus sants morts i vius; perquè dormiti recollida en ella mateixa i no se li escapin els bons ni els mals pensaments." Miquel Llor a "Laura a la Ciutat dels Sants".

"Aquell panorama no era nou per a cap dels passatgers. Veïns de Vilaniu, prou coneixien en conjunt i per parts fins a saber de cor el nombre de jornals que tenia cada finca en ell inclosa, i, millor que el mateix registrador d’hipoteques, les càrregues que gravaven damunt de cada una, llevat de l’Albert, que, allunyat pels estudis de feia molts anys, i de geni poc decantat a la tafaneria de poble, el veia amb uns altres ulls. Cada cop que el contemplava, trobava en aquell espectacle tota la poesia de la naturalesa, i, a mesura que avançava en edat, més atractius hi descobria." Narcís Oller a "Vilaniu".