Tot el territori > Atles virtual > El Romànic
|
AFEGEIX UN NOU PUNT D'INTERÈS
|
 |
L'origen del monestir de Sant Llorenç cal situar-lo, probablement, en un assentament d'eremites cap el segle VIII-IX. La primera notícia documental del lloc porta la data del 898, en un document d'on es dedueix l'existència d'una comunitat regida per un abat. La consagració de l'església va tenir lloc el 983, hi depenia el monestir de Sant Sebastià de Sull.
A partir d'aquí es constata un període d'expansió del monestir, en la que aquest incrementa el seu patrimoni. La comunitat té en els segles XI i XII entre 15 i vint membres. El segle XII marca un període d'estancament i el segle següent l'inici de la seva decadència.
En el segle XV un terratrèmol afecta greument els edificis monàstics, el que agreuja encara més la seva difícil situació, bona part de les construccions no es podran refer mai més. A finals de segle comença també a regir-se per abats comendataris el que no beneficia gens la seva situació. El 1592 passa a priorat i el 1614 acaba la seva activitat monàstica, quedant l'església sota la direcció d'un prior, el darrer dels quals mor el 1838. L’església té les funcions de parròquia fins que el 1959 hom aixeca una nova a la població.
La primera església consagrada l'any 983, era de planta rectangular, amb tres naus separades per columnes, una porta principal a la façana est i altres laterals que comunicaven amb les dependències del monestir.
Durant el segle XI es van afegir a les naus laterals dues absidioles semicirculars, les restes es van trobar a les excavacions dels anys 1980.
La reforma més important es va produir en el segle XII: es va afegir entre les absidioles un cos rectangular a manera d'absis central, es va construir una tribuna a la meitat de la nau central i sota aquesta, es va rebaixar fins a formar una "cripta" que es comunicava amb el temple per diverses escales.
Després d'altres reformes als segles XVIII i XIX, l'església que s'ha conservat té la meitat de dimensions que l'original, amb planta quadrada i dividida a dos nivells, el superior amb dues naus i l'inferior amb tres naus cobertes amb voltes d'aresta. La planta alta s'utilitza per al culte i la nau central té una volta de canó amb diverses finestres d'arcs de mig punt.
Del clauestre i les dependències monacals solament hi ha vestigis dels murs i les seves estructures.
De l’església consagrada l’any 905 pel bisbe de Vic no n’ha arribat cap vestigi. Sabem només que s’alçava al peu del castell de Lluçà i, per tant, al mateix lloc que l’actual. Hi són especialment singulars el claustre així com les pintures murals. El claustre és de planta irregular, les galeries nord i oest tenen quatre arcades, mentre que les altres dues en tenen cinc. Els arcs són de mig punt adovellats i es recolzen en columnes amb els capitells bellíssims ricament escolpits. Pertanyen a l’escola de Ripoll. Els temes són vegetals i de bestiari amb cornises d'entrellaços, palmetes i ornaments. Pertanyen a l'anomenat "primer romànic" o romànic llombard, que se situa aproximadament entre els anys 1035 i 1100.
Es desconeix el veritable origen del monestir, que va ser motiu d'especulacions i llegendes en el passat, com ara la de la seva fundació per monjos que desembarcaren a la zona amb les restes de sant Pere i altres sants, amb la comesa de custodiar-les per no ser profanades per les hordes bàrbares que amenaçaven d'atacar Roma. Passat el perill, el papa Bonifaci IV hauria ordenat construir el temple.
La primera documentació de l'existència del monestir data de l'any 878, en què és esmentat com a un simple cel•la monàstica consagrada a sant Pere. No és fins a l'any 945 que és considerat un monestir benedictí independent, regit per un abat. Lligat al comtat d'Empúries, va arribar al seu màxim esplendor entre els segles XI i XII en els quals adoptarà la que serà la seva configuració principal.
La importància creixent del cenobi en féu una destinació de pelegrinatges, especialment amb ocasió dels jubileus de la Santa Creu de maig (els anys en què la festa del 3 de maig s'esqueia en divendres), que foren celebrats fins a finals del segle XVII. Els saquejos i la desamortització feren que el 1835 el monestir fos abandonat.
L'element més important del monument és l'església, obra cabdal i única en el seu tipus dins del romànic català. La nau central de la basílica es d'una riquesa decorativa i grandiositat excepcionals. Els capitells, de tipus califal, són de tradició coríntia o amb entrellaços i estan considerats entre les millors peces escultòriques del s.XI. També són destacables la torre de defensa (s. X reformada s. XIV) i el campanar (finals s. XI) així com els 2 claustres superposats i les restes de decoració pictòrica mural.
El monestir, recentment restaurat, l'església de Santa Helena, les restes del poblat del mateix nom i les ruïnes del castell de Verdera, formen un conjunt monumental extraordinari en una situació paisatgística de primer ordre amb vistes al Cap de Creus.
Sant Pere de Rodes forma part del municipi del Port de la Selva i es troba dins del Parc Natural del Cap de Creus.
Les primeres referències de Sant Andreu de Llanars daten de l’any 997. Pertanyia al terme del castell d’Oristà i fins que no va començar a despoblar-se per causa de la pesta negra va ser parròquia. L’edificació actual és del segle XII i consta d’una sola nau de dimensions mitjanes, amb volta de canó apuntat, i un absis semicircular. A ponent s’alça el campanar de torre amb planta quadrada i de dos pisos, cobert amb una teulada a dos vessants i hi trobem també una finestra en forma de creu.
