Tot el territori > Atles virtual > El Romànic
|
AFEGEIX UN NOU PUNT D'INTERÈS
|
 |
El llogarret de Talteüll, al municipi de Massoteres, és una de les perles més desconegudes que encimellen els tossals de la Segarra. Al seu petit nucli, a més de les restes del castell que feia de guaita sobre la ribera del Llobregós i dos exemplars de forns de pa molt ben restaurats, hi trobareu l'església de Sant Pere. L'edifici, tot i estar construït seguint els cànons del primer romànic (dit llombard) del segle XI (carreus petits i ben afilerats, arcuacions als absis, cobertes de volta de canó, arcs de mig punt, petites obertures espitllerades...), té dues característiques que el fan únic i alhora enigmàtic: la seva planta formada per dues naus paral·leles i el seu transsepte extraordinàriament allargassat. Una recent i acurada restauració l'hi ha permès recuperar el seu esplendor i convida al visitant a descobrir-hi els seus secrets.
L’absis de Sant Joan d’Isil toca la Noguera Pallaresa. És una de les construccions romàniques més notables de la Vall d’Àneu esmentada per primer cop el 1095.
L’església és de tres naus amb planta basilical. La central és més ampla amb la volta de canó. Presenta un absis i dues absidioles.
La portalada romànica del segle XII és un dels elements més sobresortints. Està situada al mur sud i és pràcticament idèntica que la de Sant Llàtzer d’Alós ja que correspondrien al mateix mestre o taller que també dissenyà les entrades d’Isavarre i Escalarre. Presenta tres arquivoltes de mig punt en gradació que descansen sobre columnes llises amb capitells esculpits amb rostres humans i animals actualment molt erosionats.
També és notable la part superior del mur en què trobem dues lloses de pedra amb talla d’escenes simbòliques que combinen figures i lletres. La resta de cornisa és formada per arcs que reposen sobre mènsules i coronats per diverses figures. El conjunt evoca els vicis relacionats amb la boca, les orelles i el ventre.
La primera notícia del monestir la trobem datada el 941, en una donació. Sembla que amb anterioritat ja hi havia una comunitat, però sense regla ni autorització.
El 977 el bisbe de la Seu d'Urgell Guisad II consagra l'església. És una època de prosperitat i donacions, el 1077 l'abat Pere comença la construcció d'una nova església, consagrada el 1123, és l'església actual. A principis del segle XIV comencen les penúries, el 1348-73 es basteix la torre-campanar. El 1490 només hi ha tres monjos.
Entre el 1506 i 1563 en lloc és regit per abats comendataris. Al final tornen els abats elegits pels monjos i assistim a una revifalla de la vida monàstica. El 1616 hi ha un intent de trasllat de la comunitat a Sant Miquel de Manresa, cosa que no s'arriba a produir.
Entre el 1781 i 1784 es restaura el monestir, i el 1793 s'acaba el nou claustre. El 1835 la comunitat és dissolta i l'església passa a parroquial. El 1936-39 s'incendia l'església i són destruïdes diverses dependències monàstiques. Restaurat el 1950.
L'església actual és romànica, de les darreries del segle XI, i la seva planta és en cre llatina. Originàriament tenia tres absis dels quals només en resta el central. Tant l'església com el conjunt monàstic foren reformats amb addicions gòtiques (la torre del campanar), barroques (la sala capitular) i neoclàssiques (el claustre).
Actualment consta d'una àmplia i llarga nau, amb absis semicircular, amb l'encreuament d'un transsepte, ampliat per dues capelles laterals. Nau coberta amb una volta de canó de mig punt. El campanar és una robusta torre quadrangular, perforada per finestrals i coronada amb merlets en una cornisa que delimita l'obra romànica de la gòtica.
